Diferencies entre l 'escola d'abans i la d'ara

Després d'haver parlat amb la meva àvia, m'he donat compte que l'escola d'abans era molt diferenta en comparació a la que tenim avui en dia.

Ella va anar a l'escola cap als anys 50-60. En aquells moments no era com ara que practiquem varies assignatures sinò que eren coses bàsiques com aprendre a llegir i escriure, però el que més m'ha cridat l'atenció és que també els hi aprenien a cosir ja que els hi podia servir per el seu futur. 

La majoria d'alumnes, en aquella época, deixava l'escola molt aviat ja que un cop havien après les coses bàsiques anaven a treballar per ajudar la família, la meva àvia n'és un exemple ja que eren un família nombrosa. És una gran diferència ja que ara els alumnes segueixen els estudis almenys fins a batxillerat  que és gratuït i les famílies tenen una millor qualitat de vida i s'ho poden permetre.

El meu amic Martí

En Martí és una persona amb qui he compartit gran part de la meva infància. Ens vam conèixer al parvulari i vam fer-nos més íntims ja que les nostres mares respectives s'entenien molt bé i conversaven mentres esperaven que toqués la sirena per venir-nos a buscar.

Quan vam entrar a l'escola primària ell era diferent de tots els altres companys de classe, preferia llegir en comptes de sortir al pati com tothom, però com que a mi també m'agradava la lectura, ens deixàvem llibres, me'n recomanava,etc.

El nostre camí es va separar quan ell va decidir marxar de la ciutat per anar a estudiar medecina com tan desitjava ell. Quan va marxar, va deixar un buit en la meva vida. En Martí era a quilòmetres de mi ja que l'universitat més propera era a mig dia de camí en cotxe, però tot i així continuàvem tenint notícies l'un de l'altre i posar-nos al dia gràcies a les nombroses cartes que ens enviàvem.

En Martí va tornar uns anys després i no havia canviat res, tenia el mateix aspecte de ser el el setciències de la classe.

Agressivitat a les competicions esportives

L'agressivitat o violència en les competicions esportives tant pot ser un dany físic com psicològic. L'estat que ens produeix aquesta agressivitat és la irritació o ràbia. Aquesta violència apareix perquè un conjunt d'individus lluiten entre ells per una i única cosa, la victòria.

Per començar, jo entenc i crec que és normal que hi hagi una certa motivació en les competicions, però motivació i agressivitat són dues paraules que haurien de ser antagóniques. No és el mateix estar motivitat i tenir ganes de guanyar i emportar-se la victòria que ser agressiu i tenir ganes de matar o insultar l'equip contrari o l'àrbitre.
Malgrat tot, jo també participo en competicions esportives ja que sóc porter en un club d'handbol, i cal dir que molts cops he reaccionat de manera incorrecta. Per exemple, quan un jugador et tira a prop de la cara. Ho fa perquè per un porter és més difícil de parar-la, a vegades et tiren l'esfèrica en tota la cara i és encara més irritant quan el jugador no et demana ni perdò. Quan passa això, reacciono de manera violenta i això es normal, però no entenc les persones que es posen agressives sense cap motiu.
El principal exemple són els pares que vénen a veure a jugar els seus fills. No participen en la competició i són els que més es queixen, i això ho he vist un munt de cops, a cada partit per ser precís. Es paren a pensar que els seus fills poden arribar avergonyir-se de la seva actitud, o que es pot suspendre el partit per culpa d'aquesta actitud?

Per acabar, jo crec que pel que fa a l'agressivitat que trobem en les competicions esportives, nosaltres no hi podem fer res. Si bé hi ha normes: quan un jugador fa alguna cosa que no toca és expulsat o sanccionat, no podem imposar aquestes normes o lleis als espectadors, ja que sinó no quedaria ningú a les grades.

Què em va empènyer a llegir?

No recordo ben bé quin va ser el primer llibre que vaig llegir o que em van llegir, potser és perquè era massa petit o simplement perquè llegir mai ha sigut una cosa que m'ha marcat ni interessat, encara que quan tenia entre quatre i cinc anys quan encara vivia a França, recordo que la meva mare me'n llegia i m'agradava aquell moment, però crec que m'agradava perquè eren els únics moments que la veia ja que treballava molt.

En canvi, també recordo que quan vaig arribar aquí Catalunya o Espanya com més us agradi, vaig començar a llegir llibres catalans i castellans, i em va agradar ja que era una llengua nova per mi i la veritat és que no era desagradable, però això sí, els llibres que em feia llegir la meva mare en francès per que el meu nivell d'aquesta llengua no baixi, si que ho eren de desagradables.

Això de llegir no va durar gaire temps i vaig deixar de fer-ho, ja en tenia prou amb els llibres que ens feien llegir a l'institut o a l'escola primària i preferia mirar pel·lícules.

Jo crec que llegir no és una cosa necessària per mi i que si no llegeixo no passarà res, no se'm oblidarà d'un dia a l'altre, ja que cada dia encara que no ens donem conte llegim, però no tinc res en contra de la gent que llegeix ja que moltes persones es relaxen llegint i s'aprèn molt i ens ajuda a tenir una mica de cultura general cosa que ens fa falta a tots.

Història de misteri

Eren les dotze de la nit passades, ja estàvem a l'1 de novembre, la nit de Haloween. Era amb els meus amics en un parc no gaire lluny de casa, tothom portava la seva jaqueta perquè començava a fer una mica de fred. Tots acabàvem de sopar en el nostre bar preferit on ens feien els millors entrepans. Tothom estava alegre i content perquè tot anava bé i no teníem cap mena de problema. Però això no va durar gaire temps, la parella que tenia al meu costat del banc van cridar que les escombraries del costat del parc començaven a cremar-se, cada cop les les flames eren més altes i l'altre contenidor també començava a encendre's, dos amics meus, que estaven en un altre banc, van decidir apropar-s'hi per apagar el foc, van anar-hi ells dos perquè des de que són petits tenen el somni de ser bombers. Tots nosaltres ens vam quedar bocabadats i això no és el pitjor... El pitjor és que uns minuts després va passar un cotxe de policia, van baixar del vehicle, van venir cap a nosaltres, vam intentar explicar el que havia passat, però no va haver-hi manera, no ens van voler escoltar. Encara que no teníem gaire cares d'innocents aquest cop no havíem sigut nosaltres. El policia va cridar un altre cotxe per així detenir-nos a tots.

En el cotxe, el meu amic d'infància em va explicar que abans d'anar a apagar el foc havia vist com una ombra s'allunyava corrents del lloc del fets, però no va poder veure exactament com era, això només m'ho va dir a mi ja que pensava que els altres no el creurien.

Un cop arribat a la comissaria els policies van trucar els nostres pares per informar-los dels fets, la veritat és que no van estar gaire contents, però jo vaig tenir sort i els meus pares em van creure, ara bé, molts dels meus amics no van tenir aquesta sort i van estar castigats dies i dies...